Crim sense condemna
Emocionalment, per mi,
no signifiques res.
Malauradament em fas plorar.
Què devia sentir Abraham
amb el canell alçat,
punyal en mà,
a punt de caure sobre Isaac?
El seu propi fill.
Tu no ets el meu fill.
Ni ets el meu germà.
No som
Caín i Abel.
Malauradament em fas plorar.
Jo aguanto la forca, és cert.
I tu, obedient, t'entregues a mi,
pacient.
Tremolós t’ensoto la daga ben endins,
remenant els teus espais.
Desprens el teu plor transparent,
i de l’esquitx em fas plorar.
M’estàs matant tu
a mi,
que tallo cebes
a casa d’aquella que m'agrada
a la seva taula, amb el seu ganivet,
la seva ceba.
El pelador es al segon calaix.
Al·leluia
La canalla escridassant
escridassa “Al·leluia!”
a la vista del primer
raig del sol.
Un nou dia
al bell mig de la terra.
Els meus peus
ja baixen les escales;
les meves mans,
llestes per alçar
els ànims del món.
La boca plena de consell.
El cap, encara al llit,
ruminant…
Poema d’amor
Tinc dins meu aquesta urgència
de dir-te coses constantment.
Tanmateix, sento que sempre que
dic quelcom resulta en un trepig
i res acaba prenent forma.
Sóc xapot,
mandrós,
i no lligo bé les paraules.
Sóc un condemnat,
baldat
per les forces de la gravetat.
I el pes del planeta...
Em corre una pressa particular
de compartir-te pensaments
macos i únics per a tu.
I amb aquesta mateixa pressa
en mots llargs m’entrebanco
i ja he oblidat què venia ara.
Sospito, però, que a tu tant te fa,
i n’estic francament agraït.
No es pot dir que no ho intento,
aquest poema n’és una prova:
Jo, accelerat,
que dic que no dic,
encara faig per trobar
el meu idioma.
El teu idioma:
cuc,
mató,
em mires i somrius.
I jo et somric també.
Cadascú el seu emblema
Existeix una fosca escletxa estreta
entre el llarg del marge del meu llit
i el llarg de la paret.
En la seva foscor imperiosa
cada nit el meu cos
fa balanç al marge com volent dir
no estic viu ni estic mort.
Algunes nits,
de la calor,
goso arrambar tota l’esquena nua
a la paret, per temperar-me,
el buit de l'escletxa
sota el de les costelles.
Res no té cap sentit ni està ple.
Algunes altres nits
no concilio la son.
Física i Címica
F i C,
ganàpies empedreïts,
asseguts al banc a la plaça.
Remouen les pupil·les cerca i captura
d’un quelcom que enceti
certa guspira d’interès.
Mentrestant els caps divaguen.
Aquí una dada:
el setanta-tres és el vint-i-unè nombre primer
i resulta que, si multipliquem el 7 pel 3 doncs el resultat que…
Aquí una tonada:
Mi♭ Fa Mi♭ Re Mi♭ Fa La♯ Do Re
Aquí un altre indret del poble.
El nucli antic, la clariana,
la fàbrica, la terrassa.
Aquí, la nostra amistat,
entre nosaltres, la plaça.
Gràcies, Física.
Gràcies, Címica.
Marea
He donat tombs.
Vist l'acabament d'un dia,
tot sol.
Hmm.
He provat d'odiar la gent tantes vegades,
però sempre acabo cedint.
Potser perquè sóc incapaç de veure maldat en un infant que ven
petxines vora el mirador
d'un passeig marítim.
Què n’hi ha de dolent
en una parella
que es fa un petó
-diguem-li el primer petó-
amb vistes al mar?
Jo aquestes coses les sé,
però sembla ser el meu primer impuls
sempre.
Sembrar odi i recollir aquesta solitud
enganxifosa.
La mainada saludava una barca turística.
La mainada saludava una barca turística.
Jo commogut al retrat d'uns fills
d'uns pares, fills de pares, fills de la sort
que les coses estiguessin endreçades
al naixement primigeni dins la mare nostrum.
La nostra mar.
Jo hi pertanyo, sempre hi pertanyo
a tot allò que tinc a l'abast.
I aquelles coses que penso reals…
Una volada d'ocellets
al costat d'un campanar cremat,
refet, cremat.
Així la vida ens empeny i arrossega,
com la mar,
i ens solidifica en la sal i el calci.
Crec en la bondat, sempre hi he cregut.
Però el rebuig és la sorra que
brolla quan minva l'aigua.
La vida la visc amb els ulls.
La parlo amb els dits.
Potser, així, algun dia pugui explicar
aquesta por a la marea.
Insomni
Encara no m'adormo.
Em falten tantes coses.
Em falta la il·lusió d’un somni
de braços creuats al meu pit,
de quan dormí en un ventre suau i real.
Han passat mesos, anys, no ho sé.
Jo segueixo aquí, a l'hora callada.
Sóc el record que tinc de mi,
quan repòs era repòs i no
un llit de fulla seca i indiferència.
Lliga'm els canells amb fil umbilical,
vull un canvi de presó.
Diguem-li son, carn, putrefacció.
Jo, que tant em martiritzo
a l’umbral del meu capvespre,
passo aquestes hores mortes
viu o mort.
Com sobreviure unes vacances familiars
Ens movem amb prou feines
i ens aturem a cada recolze
per consultar els nostres mapes.
Arronsem les parpelles per veure-hi clar,
i ens cobrim el front tot fent-nos ombra.
Escolta el nostre riure histriònic,
amb la mà dreta donem guantades laterals
al genoll dret mentre el peu
colpeja el terra i s’inclina
el tors enrere boca oberta dents
a la vista llengua inflada i tot plegat.
Així ens agrada riure. Ha ha ha.
També xerrem molt i molt fort.
Tan fort que ens parlem trepitgem
per uns sobre als dels altres altres
quan quan parlem xerrem.
És vergonyós.
Som tendres, però.
Mira'ns compartir un gelat.
Mira'ns fent brega a la via.
Buscant aixopluc en una
vida incerta i solemne.
I què, si ens plou? Estem aquí
tots junts, si plau o no plau.
Curiosa paraula, família,
per definir la gàbia que és la sang
i les innombrables vegades
que romanc callat i obedient.
