tenef en familia i segon poemari antic amb - poemes i + tristor i comentari abreujat (o no)

holaaaa bueno k tal, yo segueixo a tenef  amb els dos congèneres MARE i GERMÀ, que cauen bastant bé però sovint es piquen entre ells i  no se on ficar-me quan això passa. la majoria de vegades, quan em parlen, sento molta indiferència al que em diuen. per això jo no em pico gaire. si més no, em pico amb GERMÀ en instàncies molt concretes, com quan hom veu un cotxe groc i ha de procedir a  propiciar-li una bona pinya a l'espatlla, i viceversa. o com quan hom  forma amb els dits un cercle tancat, i leshores també  l'ha de colpejar emprant tota la força que li es poguda. amb MARE ho he intentat alguna vegada, però la seva ànima pura i la seva avançada edat fan sentir a un  que esta ferint un conill indefens.

EP EP EP s'estan picant de nou. cagonlaputa. nose k  merdes passa ara q el sofà on dorm GERMÀ es desmunta però no es prou intel·ligent com per arreglar-ho solet. "a mi no me metas en tus mierdas" ha  conclòs MARE. puro martiri. 

YO en realitat venia  a adjuntar el poemari de l'any passat ja k m'havia animat venint de l'últim (i primer post) d'aquest nou blog tan trempat i  meravellós. PREGUNTA: quan el mireu al mòbil, surt el fons amb el atardecer tropical? a mi si i no m'agrada. he intentat canviar-ho però no trobo la manera. HELP.

Bueno ara sí, trrrr trrr el poemari de l'estiu passat: més curt, més depriment, molt menys inspirat. crec que m'agrada més. com en l'anterior, deixaré un petit text a sota per tal de justificar la meva falta de talent i donar res, 4 pinzellades del k em passava per la xota. lets go

(Sense títol)

(Estiu 2024)

Aquest estiu

I si deixo de ser capaç

de diferenciar els dies

i destil·lar les hores?

I si tornen aquelles penitències,

ballarugues i estivals,

i de mi res, ferralla i sang?

Buidant la llar

Ja hem acabat d'empaquetar-ho tot.

Se sent estranya, la llar, sense el moblat habitual.

Les parets s'estiren i tots els sons adquireixen

una severitat insòlita

i retornen un eco fondo i reverberant

com volent dir

aquest ets tu

despullat de tota vida passada.

Per la finestra s'escola un broll de llum

que bressa de claror una capsa

amb tiquets de tren i velles entrades.

Volia que les coses fossin diferents.

Pensava que créixer implicaria

onejar, volenterós, les arrels al vent.

Estar en el bon costat de la carena,

obrir portes tan tancades.

Per fet tenim això:

la casa buida,

les mans a les butxaques.

Juny

Lluny albiro angoixes velles.

És juny, el mar colgant mortes esteles

i, baix, l'encet distant d'un vol d'aloses...

Ja no demano massa—

Tan sols que aquestes coses noves

callin la brama de les esqueles,

que apaguin la crema de les brases.

16/06
Fa un dia esplèndid:
les coses quietes,
els nens tornant a casa.

És agradable
sentir-se en mans
d'alguna cosa més llunyana.

Un llençol d'aire tebi
guarda aquest meu bressol,
dolçament m'acaricia la galta.

Et diré pare, portador,
flota'm ben lluny de tot,
deixa'm aquest dia per a descansar.

Temps rere temps

Tinc moltes estones lliures,

molt temps per matar.

He llegit que

la mitjana de vida

dels glòbuls vermells

es de 120 dies.

Tot just ahir em prenia el pols

per comprovar si es que encara hi quedava res viu:

per descomptat, tú ja no hi eres dins

empenent la sang com feies,

però d'alguna manera

tot se seguia movent.

(Sense nom)

Entre ella i jo? Sabó.

(Sense títol)

No som un punt petit en l'espai.

Podem trobar-nos, aprendre'ns els noms.

Afermar-nos el cap amb les mans

—les galtes entre palmells aliens,

els ulls en fixos en els ulls de l'altre.

Amb els polzes ens espolsem la terra de les parpelles,

no som motes de pols en el vent:

naixem de les grutes, els camins.

Podem buscar-li un significat a tot

o podem seure i recordar els nostres noms,

sigui el que sigui ressonarà intensament

en les onades dels dies,

que continuen arribant amb força

deixant la seva empremta en la sorra,

la crònica dels anys,

el dolç avenir.

bueeeno esto ya esta. a veure, es una mica mierder, no estava passant un bon moment. hi ha molt dubte, molta incertesa en aquest recull. tot i aixi el vaig fer amb l'esperança de que m'ajudés una mica a perfilar els neguits  que tenia aleshores. a principis d'any  havia passat una ruptura molt i molt dolorosa que vaig anar arrossegant confusament i  obstinadament. es el tòpic sobre el que  m'hi he deixat més papers, però  la majoria d'escrits no val la pena revisitar-los. per altra banda, la renovació quasi al complet de casa meva  em va fer sentir que em  quedava en bolquers de nou. vaig  sentir que estava en un atzucac, sense estar bé però  amb aquella tranquil·litat callada  de quan tota la cosa grossa ha passat i tant te fa el forat on caure mort a condició que hi puguis descansar una mica. son poemes molt més costumistes que en l'anterior recull, que era tan visceral i ple de vida: l'estiu passat no vaig viatjar, el vaig viure bastant anodinament, vivint a casa de la iaia i sortint al carrer per tornar-hi més tard. no estava inspirat, no se m'ocorrien els noms per les coses. el vaig passar anhelant, esperant que passes alguna cosa més enllà de mi, perque em sentia tan buit... no n'estic súper orgullós, però es el que és. aquest any no n'estic fent cap oisigi q  ja es algo. bueno havia dit q seria més curt el comentari  i mha sortit aquest trunyón  autocomplaent. vaia merdon. ecs em faig bastanta grima a moments, potser GERMÀ i MARE també pensen això de mi de vegades.

menvaig sense afegir res,  sento que com més escric més tonteries dic. adéu bonanit!