presentació xunga i poemari antic (amb comentari!!!) a córrer!

 holaaa bueno m'he animat a fer el blog este i realment no sé com fer la presentació i això... no se m'acut res ingeniós a dir i, a més, se m'ha instaurat al cap la idea de comprartir un petit poemari k vaig escriure l'estiu de fa dos anys, amb la pretensió d'anar escrivint un cada estiu. bé, val a dir k la idea no ha arribat gaire lluny però encara tinc aquest que no he arribat a compartir mai publicament llavors pues mira...

SON D’ESTIU

(ESTIU 2023)

Itinerant

Agraeixo la influència

d’un mar que està tan viu.

Desbordant de la cendra arcaica

que perfila aquesta taca negra

enmig del mar.

Des de les copes dels llorers

pintaves la laurisilva amb un blanquíssim

llenç de nuvolada espessa i indulgent,

i en la boira m’esborraves la cicatriu.

Em tornaves un gargot primitiu i lleuger.

El forat a la roca xiulava en el meu timpà 

el secret de les aigües i el vent:

“Eternitat, eternitat”.

T’hauria cregut un miratge si no fos

perquè et tocava la sorra amb els dits

i sentia la calidesa i l’agitació.

Crim sense condemna

Emocionalment, per mi,

no signifiques res.

Malauradament em fas plorar.

Què devia sentir Abraham

amb el canell alçat,

punyal en mà,

a punt de caure sobre Isaac?

El seu propi fill.

Tu no ets el meu fill.

Ni ets el meu germà.

No som

Caín i Abel.

Malauradament em fas plorar.

Jo aguanto la forca, és cert.

I tu, obedient, t'entregues a mi,

pacient.

Tremolós t’ensoto la daga ben endins,

remenant els teus espais.

Desprens el teu plor transparent,

i de l’esquitx em fas plorar.

M’estàs matant tu

a mi,

que tallo cebes

a casa d’aquella que m'agrada

a la seva taula, amb el seu ganivet,

la seva ceba.

El pelador es al segon calaix.

Al·leluia

La canalla escridassant

escridassa “Al·leluia!”

a la vista del primer

raig del sol.

Un nou dia

al bell mig de la terra.

Els meus peus

ja baixen les escales;

les meves mans,

llestes per alçar

els ànims del món.

La boca plena de consell.

El cap, encara al llit,

ruminant…

Poema d’amor

Tinc dins meu aquesta urgència

de dir-te coses constantment.

Tanmateix, sento que sempre que

dic quelcom resulta en un trepig

i res acaba prenent forma.

Sóc xapot,

mandrós,

i no lligo bé les paraules.

Sóc un condemnat,

baldat

per les forces de la gravetat.

I el pes del planeta...

Em corre una pressa particular

de compartir-te pensaments

macos i únics per a tu.

I amb aquesta mateixa pressa

en mots llargs m’entrebanco

i ja he oblidat què venia ara.

Sospito, però, que a tu tant te fa,

i n’estic francament agraït.

No es pot dir que no ho intento,

aquest poema n’és una prova:

Jo, accelerat,

que dic que no dic,

encara faig per trobar

el meu idioma.

El teu idioma:

cuc,

mató,

em mires i somrius.

I jo et somric també.

Cadascú el seu emblema

Existeix una fosca escletxa estreta

entre el llarg del marge del meu llit

i el llarg de la paret.

En la seva foscor imperiosa

cada nit el meu cos

fa balanç al marge com volent dir

no estic viu ni estic mort.

      

Algunes nits,

         de la calor,

goso arrambar tota l’esquena nua

a la paret, per temperar-me,

el buit de l'escletxa

sota el de les costelles.

Res no té cap sentit ni està ple.

Algunes altres nits

                no concilio la son.

Física i Címica

F i C,

ganàpies empedreïts,

asseguts al banc a la plaça.

Remouen les pupil·les cerca i captura

d’un quelcom que enceti

certa guspira d’interès.

Mentrestant els caps divaguen.

Aquí una dada:

el setanta-tres és el vint-i-unè nombre primer

i resulta que, si multipliquem el 7 pel 3 doncs el resultat que…

Aquí una tonada:

Mi♭ Fa Mi♭ Re Mi♭ Fa La♯ Do Re

Aquí un altre indret del poble.

El nucli antic, la clariana,

la fàbrica, la terrassa.

Aquí, la nostra amistat,

entre nosaltres, la plaça.

Gràcies, Física.

Gràcies, Címica.

Marea

He donat tombs.

Vist l'acabament d'un dia,

tot sol.

Hmm.

He provat d'odiar la gent tantes vegades,

però sempre acabo cedint.

Potser perquè sóc incapaç de veure maldat en un infant que ven

petxines vora el mirador

d'un passeig marítim.

Què n’hi ha de dolent

en una parella

que es fa un petó

-diguem-li el primer petó-

amb vistes al mar?

Jo aquestes coses les sé,

però sembla ser el meu primer impuls

sempre.

Sembrar odi i recollir aquesta solitud

enganxifosa.

La mainada saludava una barca turística.

La mainada saludava una barca turística.

Jo commogut al retrat d'uns fills

d'uns pares, fills de pares, fills de la sort

que les coses estiguessin endreçades

al naixement primigeni dins la mare nostrum.

La nostra mar.

Jo hi pertanyo, sempre hi pertanyo

a tot allò que tinc a l'abast.

I aquelles coses que penso reals…

Una volada d'ocellets

al costat d'un campanar cremat,

refet, cremat.

Així la vida ens empeny i arrossega,

com la mar,

i ens solidifica en la sal i el calci.

Crec en la bondat, sempre hi he cregut.

Però el rebuig és la sorra que

brolla quan minva l'aigua.

La vida la visc amb els ulls.

La parlo amb els dits.

Potser, així, algun dia pugui explicar

aquesta por a la marea.

Insomni

Encara no m'adormo.

Em falten tantes coses.

Em falta la il·lusió d’un somni

de braços creuats al meu pit,

de quan dormí en un ventre suau i real.

Han passat mesos, anys, no ho sé.

Jo segueixo aquí, a l'hora callada.

Sóc el record que tinc de mi,

quan repòs era repòs i no

un llit de fulla seca i indiferència.

Lliga'm els canells amb fil umbilical,

vull un canvi de presó.

Diguem-li son, carn, putrefacció.

Jo, que tant em martiritzo

a l’umbral del meu capvespre,

passo aquestes hores mortes

viu o mort.

Com sobreviure unes vacances familiars

Ens movem amb prou feines

i ens aturem a cada recolze

per consultar els nostres mapes.

Arronsem les parpelles per veure-hi clar,

i ens cobrim el front tot fent-nos ombra.

Escolta el nostre riure histriònic,

amb la mà dreta donem guantades laterals

al genoll dret mentre el peu 

colpeja el terra i s’inclina

el tors enrere boca oberta dents

a la vista llengua inflada i tot plegat.

Així ens agrada riure. Ha ha ha.

També xerrem molt i molt fort.

Tan fort que ens parlem trepitgem

per uns sobre als dels altres altres

quan quan parlem xerrem.

És vergonyós.

Som tendres, però.

Mira'ns compartir un gelat.

Mira'ns fent brega a la via.

Buscant aixopluc en una

vida incerta i solemne.

I què, si ens plou? Estem aquí

tots junts, si plau o no plau.

Curiosa paraula, família,

per definir la gàbia que és la sang

i les innombrables vegades

que romanc callat i obedient.

aquests textos els vaig concebre en un moment bastant inspirat. sentia molta gratitud envers tot i alhora sentia que tot ho desconeixia i que la immensitat del món m'aclapararia d'un moment per l'altre. els vaig escriure en una llibreteta negra a diferents llocs del món, tots ben aprop del mar, i m'agrada pensar que inspirat per tots els indrets que vaig visitar aleshores i no pas per una predisposició meva a dir les coses que hi dic sense massa vergonya ni tacte. tenerife a 'itinerant', l'escala a 'marea' o menorca a 'sobreviure'. més enllà de la prosa, que si heu llegit una mica de poesia catalana moderna podreu percebre certes tendències a l'homenatge (plagi) constants, m'agrada pensar que sóc divertit, que faig riure. vaig provar de jugar amb l'humor i no sé, ara mirant enrere fa certa grimilla ("címica"... de veritat, abel?) well, estan fets, i ara no em posaré a corregir res perque no tindria sentit: ja no sóc qui era, la meva vida ha canviat prou com per a poder dir-ho. ja no pateixo l'insomni brutal, que era tan limitant, i al que li vaig dedicar un parell dels poemes. ja no estic en cap relació amorosa massa seriosa ni pelo cebes amb ningú. coses que no han canviat? continuo fent viatges anímicament demolidors amb la meva familia (escric això desde tenerife a ple agost de 2025, amb ma mare i el joan dormint aqui al costat... la vida tu), continuo disfrutant de la companyia dels meus amics física i címica jejeje us estimo, i continuo gaudint amb la quitxada a l'esplai, beneïnt taula, cridant 'alel·luia!' cada matí, agafant-los dels peus i posant-los cap per vall, just com m'ho feien a mi de petit.

fins aqui la 1a entrada!!! potser m'animo i penjo el que vaig escriure l'estiu passat apa apa apa bai bai hasta otro ratito